El “procés” en un cul-de-sac: pragmàtics versus legitimistes

Dilluns, 30 d’octubre del 2017. Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, acata la dissolució de la cambra imposada des del dissabte pel govern espanyol en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Les institucions catalanes decideixen, definitivament, no materialitzar la declaració d’independència aprovada el divendres anterior. Com arribem a aquest punt?

La fi d’una estratègia: sense negociació al final del túnel

Qualsevol que hagués sabut parar l’orella s’hauria adonat que l’aposta del moviment independentista (partits polítics –excepte la CUP–, entitats de l’esfera institucional –Associació de Municipis per la Independència i Associació Catalana de Municipis– i entitats de la societat civil –Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana–) per la denominada “via rupturista” formava part d’una estratègia amb un únic objectiu: forçar el govern espanyol a asseure’s en una taula de negociació per debatre com canalitzar la demanda majoritària de la societat catalana de dur a terme un referèndum per decidir sobre la independència de Catalunya. Tant és així que el mateix Carles Puigdemont ha reconegut que si el dia 10 d’octubre va suspendre la declaració d’independència va ser perquè “va escoltar molta gent que prometia que si no es votava la declaració, s’obriria una finestra al diàleg perquè s’havia entès el missatge de l’1 d’octubre”.

Aquesta estratègia es fonamentava en dues premisses. En primer lloc, que el govern espanyol no estaria disposat a creuar determinades línies vermelles, especialment la d’exercir violència sobre la població civil. I, en segon lloc, que la pressió internacional, i especialment de la Unió Europea i dels seus països membres, forçaria el govern espanyol a un escenari de negociació, ja que s’imposaria la resolució del conflicte per vies democràtiques que canalitzessin les demandes polítiques catalanes i protegissin l’estabilitat europea.

No obstant això, els fets succeïts entre els dies 1 i 27 d’octubre de l’any passat van demostrar que aquestes premisses no eren vàlides. Tots tenim presents les imatges de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional irrompent a garrotades en els col·legis electorals el dia 1 d’octubre, i diversos dirigents polítics catalans van fer referència a amenaces de violència als carrers per part del govern espanyol (extrem corroborat per un excoronel de l’Exèrcit) si es materialitzava la ruptura; al mateix temps, l’alineació de les estructures de poder de la UE amb l’Estat espanyol va ser més que notòria, i la resposta dels països estrangers d’una tebior no esperada, especialment després de les imatges de l’1 d’octubre.

Tots aquests elements expliquen l’ensorrament de l’estratègia que l’independentisme havia seguit fins aquell moment, i ajuden a comprendre per què les forces polítiques i associacions d’aquest entorn van optar, finalment, per acatar la intervenció de l’autonomia per part de les autoritats espanyoles.

De la proactivitat a la reactivitat: el camí cap a les eleccions del 21-D

A partir d’aquest moment va començar una nova etapa per al moviment independentista en la qual, per a les diferents forces polítiques i socials que el conformen, es va produir un canvi de paradigma radical. Si fins al dia 1 d’octubre l’independentisme havia portat la iniciativa política i havia obligat la resta d’actors a anar a remolc de les propostes i iniciatives que impulsava, a partir del dia 27 d’octubre la truita va girar i l’independentisme va haver d’adoptar una posició reactiva i de defensa davant de l’embat del poder polític, judicial i mediàtic de l’Estat espanyol que li queia al damunt.

I és així com, en un context de deconstrucció d’una Generalitat intervinguda, d’imputacions massives, d’empresonaments de líders polítics i de persecució de referents socials, les forces independentistes es van enfrontar a una primera gran decisió: s’havien de presentar a les eleccions del 21 de desembre, convocades per Mariano Rajoy sota l’empara de l’article 155?

La decisió que havien de prendre ERC, el PDeCAT i la CUP no era fàcil, ja que presentar-se a aquestes eleccions significava acatar la legalitat constitucional, una legalitat que, a priori, havia quedat superada després de la declaració d’independència. A més a més, va ressorgir amb força el debat sobre com havien de presentar-se a aquestes eleccions: per separat, per separat per amb punts programàtics acordats, o en una candidatura conjunta?

Després d’un llarg i intens debat que va deixar entreveure les primeres escletxes en el que fins llavors havia estat un bloc fortament cohesionat, i que es va allargar fins a mitjan novembre del 2017, finalment tots els partits independentistes van optar per participar (per separat) a les eleccions del 21-D. En aquestes eleccions, com és ben sabut, l’independentisme va obtenir la victòria amb 70 escons de 135 i 2,1 milions de vots (el 47,5% dels vots vàlids), amb la candidatura de Carles Puigdemont com a primera força entre els partits independentistes.

La reconstrucció del consens. El debat entre pragmàtics i legitimistes

Avui, més de quatre mesos després de les eleccions del desembre, la Generalitat segueix intervinguda pel govern espanyol i la majoria independentista no ha pogut, encara, escollir un candidat que ocupi la presidència de Catalunya, fonamentalment a causa de les intromissions del govern espanyol i del poder judicial i, molt especialment, del jutge Pablo Llarena.

Això no obstant, més enllà d’aquesta realitat, el debat polític que s’ha anat produint durant aquest temps ha fet aflorar la dissensió que existeix entre les diferents posicions que conviuen al si de l’independentisme a l’hora de respondre la següent pregunta: i ara què?

Abans de tot, aquest debat intern no ens ha de confondre. El que s’observa no és una discussió sobre l’objectiu (la independència de Catalunya en forma de república), sinó sobre el camí que es transita per aconseguir-lo. És per tant un debat estratègic, no ideològic, el qual, sigui com sigui, és d’obligat compliment per a l’independentisme davant del fracàs de l’estratègia per la qual es va apostar fins al referèndum de l’1 d’octubre. Com s’hi posicionen, doncs, els diferents actors?

Tot i córrer el risc de caure en una simplificació excessiva, podem situar aquest debat entre dues posicions més o menys confrontades, apuntades ja pel periodista David Miró en un article del mes de febrer. En primer lloc trobaríem els denominats pragmàtics, entre els quals, com apunta aquest periodista, podríem situar ERC, la major part del PDeCAT (antiga Convergència Democràtica de Catalunya), Demòcrates (una escissió de la desapareguda Unió Democràtica de Catalunya), MES (una escissió del PSC) i Òmnium Cultural. Aquest corrent defensa que el primer pas per seguir avançant cap a la independència és la recuperació de les institucions d’autogovern mitjançant la conformació d’un govern a la Generalitat.

D’altra banda, i sobre la base de la constatació que el suport internacional és escàs i que el govern espanyol està disposat a traspassar qualsevol línia per mantenir la unitat de l’Estat, els pragmàtics defensen que un suport electoral del 47,5% dels vots no és suficient per resistir l’embat de l’Estat en una contesa que es preveu llarga i infausta. És per això que defensen que és necessari ampliar el suport social de l’independentisme per assegurar que futurs intents de separació tinguin més probabilitats d’èxit i que, alhora, es garanteixi, mitjançant la lluita compartida pels drets democràtics i contra la repressió política, la unitat civil de la societat catalana davant els intents de forces endògenes i exògenes per fracturar-la. Aquests posicionaments els veiem reflectits en declaracions del president d’ERC, de la portaveu del PDeCAT o del president d’Òmnium Cultural.

En segon lloc, i a l’altre costat del debat, trobem els denominats legitimistes. Entre ells podríem situar una part minoritària del PDeCAT (inclòs en Carles Puigdemont), molts dels independents que ell mateix va fitxar per construir Junts per Catalunya, la CUP i l’Assemblea Nacional Catalana. La seva proposta passa per mantenir viva l’estratègia de confrontació directa amb l’Estat espanyol per augmentar les seves contradiccions internes, aprofundir en la seva desestabilització i decantar l’opinió pública internacional a favor de la causa catalana a causa de l’escenari de repressió política present i futura. Com a resultat d’aquesta aposta, els legitimistes defensen la celebració d’un debat d’investidura a on sigui escollit de nou com a president en Carles Puigdemont (l’únic candidat legítim des del seu punt de vista –d’aquí el seu nom–). Fins i tot no descarten l’escenari de no escollir cap altra persona com a presidenta de la Generalitat per forçar així uns nous comicis a Catalunya (al no haver pogut ser escollit president en Carles Puigdemont), els quals podrien arrossegar el govern de Mariano Rajoy si aquest no pot aprovar els pressupostos generals de l’Estat.

D’altra banda, aquest corrent considera que l’ampliació de l’espai social de l’independentisme, tot i ser un objectiu lloable i desitjable, no és estrictament necessària per a la construcció de la República Catalana, ja que aquesta compta amb l’aval de la població gràcies a la victòria del “sí” en el referèndum de l’1 d’octubre i a l’obtenció de la majoria absoluta dels escons a les eleccions del 21-D. Trobem exemples d’aquests posicionaments en declaracions de la presidenta de l’ANC, del portaveu de la CUP al Parlament o del portaveu de JxCat.

Aquestes són, doncs, les coordenades del debat en les quals actualment es troba immers l’independentisme, un debat que és important comprendre ja que afecta directament i determina els successos polítics que s’estan produint i es produiran en els propers dies, setmanes i mesos a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol.

Reptes de futur del moviment independentista

Comptat i debatut, convé ressaltar que, ara mateix, l’independentisme corre cert perill de ser víctima de la mateixa característica que l’ha fet fort a nivell social: la seva transversalitat ideològica.

Certament, ens trobem davant d’un moviment politicosocial complex que aglutina elements tan distants com nacionalistes i republicans, independentistes de sempre i federalistes desencantats, conservadors i progressistes, neoliberals i antisistema, cristianodemòcrates i socialdemòcrates, gent de classe alta i de classe treballadora, etc. Només aquesta diversitat explica el seu èxit electoral i el seu ampli suport social.

Tanmateix, ara que ha desaparegut l’element aglutinador que significava tenir una estratègia compartida (la qual va arribar a la seva fi amb el referèndum de l’1 d’octubre), aquesta mateixa diversitat ideològica posa a prova les costures de l’independentisme, ja que hi ha diferents propostes i respostes per a la pregunta plantejada anteriorment: “i ara què?”.

Així doncs, l’independentisme es troba en un cul-de-sac: o realitza una catarsi col·lectiva, un esforç de síntesi, i troba nous elements aglutinadors (per exemple, una nova estratègia compartida fruit de l’anàlisi del nou context) que li permetin mantenir una certa unitat en el mitjà i llarg termini i resistir així l’embat de l’Estat, o s’exposa a quedar immers en un enfrontament intern que el retorni progressivament a la irrellevància social mitjançant l’acreixement de dinàmiques centrífugues que l’allunyin de la centralitat (que no del centre) política al perdre capacitat com a força social transformadora. El temps dirà com acaba tot plegat.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.