Guanyadors i perdedors: tendències en la distribució de la renda a Europa durant la crisi

D’un temps ençà el consens que s’ha instaurat a Europa és que el pitjor de la crisi ja ha quedat enrere i que, tot i que de forma fràgil, l’economia torna a agafar embranzida. L’optimisme és tal que hom diria que hem superat el pitjor i que tot ha tornat al punt d’inici de l’any previ a l’esclat de la Gran Recessió, el 2007.

Malgrat tot, la realitat és que el daltabaix més gran que ha experimentat el món capitalista des del crac de 1929 ha deixat pel camí milions de persones a Europa que han fet de tot menys recuperar la capacitat adquisitiva que tenien abans, alhora que ha permès que molts d’aquells que es trobaven ja a la cúspide de la piràmide social augmentessin la seva renda, cosa que ha disparat les desigualtats socials.

Ara bé, en què s’ha concretat aquesta augment de les desigualtats de renda als països més desenvolupats d’Europa (UE-15)? S’ha produït a tots i cadascun dels països? Ha estat homogeni?

Un dels primers aspectes que crida l’atenció és que, en contra del que ens pugui semblar, no a tots els països de la UE-15 han augmentat les desigualtats de renda; de fet, n’hi ha que n’han registrat una disminució. Si ens fixem en el coeficient de Gini [1] (veure taula 1), que ens permet mesurar el grau en què la distribució de la renda dins d’un país es desvia d’una distribució perfectament equitativa, observem que entre 2007 i 2015 les desigualtats:

a) Es van reduir a un total de 8 països de la UE-15 (Bèlgica, Alemanya, Irlanda, Grècia, Països Baixos, Portugal, Finlàndia i el Regne Unit).

b) Van augmentar de forma reduïda a un país (Itàlia).

c) Van augmentar de forma moderada a 2 països (Luxemburg i Àustria).

d) Van augmentar de forma significativa a 4 països (Dinamarca, Espanya, França i Suècia).

De mitjana, les desigualtats van augmentar al conjunt de la UE-15 en 0,4 punts. El país a on van augmentar més va ser Suècia (3,3 punts), i el país a on es van reduir més fou Portugal (-2,8 punts). Al seu torn, el país que va registrar un índex de Gini més elevat el 2015 va ser Espanya, amb 34,6 punts, i el que en va registrar un de més baix fou Finlàndia, amb 25,2 punts. Crida especialment l’atenció el cas d’aquests dos països (Espanya i Finlàndia), perquè entre 2007 i 2015 Espanya va passar de ser el cinquè país amb més desigualtats de la UE-15 a ser-ne el primer, mentre que Finlàndia va passar de ser el tercer país amb menys desigualtats de la UE-15 a ser-ne el primer; com es pot comprovar, l’evolució d’ambdós va ser del tot oposada. Cal destacar, finalment, que el Gini mitjà dels països de la UE-15 l’any 2015 es va situar en 29,6.

Creix (no a tot arreu) la piràmide invertida en la distribució de la renda

A partir d’aquí, en què s’han traduït aquestes variacions en la distribució de la renda? Al cap i a la fi, si ha augmentat la desigualtat vol dir que la distància entre aquells que més tenen i aquells que menys tenen s’ha hagut d’incrementar, o disminuir, en el cas que les desigualtats s’hagin reduït.

Una eina que podem emprar per saber-ho és l’indicador S80/S20, que mesura quants cops té més renda el 20% de la població més acabalada en relació al 20% de la població amb menys recursos. Tal com podem observar a la taula 2, entre 2007 i 2015 la diferència de renda entre el quintil superior i inferior de renda:

a) Va disminuir a un total de 7 països de la UE-15 (Bèlgica, Alemanya, Irlanda, Països Baixos, Portugal, Finlàndia i el Regne Unit).

b) Va augmentar de forma reduïda a 5 països (Dinamarca, França, Itàlia, Luxemburg i Àustria).

c) Va augmentar de forma moderada a 2 països (Grècia i Suècia).

d) Va augmentar de forma significativa a un país (Espanya).

De mitjana, la diferència de renda entre els dos quintils a la UE-15 va augmentar en 0,2 punts. L’estat a on es va registrar l’augment més elevat va ser Espanya (1,4 punts), i en sentit oposat el país a on més es va reduir aquesta diferència va ser Portugal (-0,5 punts). Al mateix temps, el país que va registrar un S80/S20 més elevat va ser Espanya, a on el 20% de la població amb més recursos tenia, l’any 2015, 6,9 vegades més renda que el 20% amb menys recursos. Per contra, el país amb una diferència menor entre tots dos grups era Finlàndia, amb 3,6 cops. De nou, l’evolució de tots dos països entre 2007 i 2015 va ser del tot oposada: mentre que Espanya va passar de registrar la tercera diferència més elevada del conjunt de la UE-15 a registrar-ne la més alta el 2015, Finlàndia va passar de registrar-ne la tercera menys elevada a la primera. Cal destacar, com a darrer apunt, que l’any 2015 la mitjana de l’S80/S20 als països de la UE-15 va ser de 4,8.

Cal aturar-nos un moment aquí perquè les xifres són d’escàndol. A Espanya, l’any 2015 el 20% de la població més rica tenia el 40,6% de tota la renda del país, mentre que el 20% de la població amb menys recursos tenia només el 5,9% de tota la renda. Tinguem en compte que l’any 2007 el 20% més ric tenia “només” el 38,9% de tota la renda del país (1,7 punts menys que ara), mentre que el 20% amb menys recursos tenia el 7,1% de tota la renda (1,2 punts més que ara). La diferència amb Finlàndia (el país menys desigual) és d’allò més notable: allà l’any 2015 el 20% més ric tenia el 35% de tota la renda del país (35,8% el 2007), i el 20% amb menys recursos el 9,8% (9,7% el 2007) [2].

Fre a la mobilitat social

Com podem deduir, aquestes xifres són una mostra del que tots intuïm i observem al nostre voltant: l’“ascensor social” s’atura de forma inexorable. Un indicador ens servirà per il·lustrar aquest fet.

Dividim, en primer lloc, la població en deu grups, de manera que cada grup representi un 10% de la població, i classifiquem cada persona en un d’aquests grups en funció de la seva renda. Així doncs, el grup 1 representarà el 10% de la població amb menys renda, el grup 2 el 10% següent amb menys renda, i així fins al grup 10, que representarà el 10% de la població amb més renda. Cadascun d’aquests grups rebrà el nom de decil.

Un cop fet això, podem analitzar quin percentatge de la població canvia de grup (decil) d’un any a l’altre, cosa que ens permetrà saber fins a quin punt la mobilitat social està ben greixada. Les xifres no poden ser més descoratjadores. Tal com es pot observar a la taula 5, entre 2007 i 2015 només a dos països de la UE-15 s’ha reduït el nombre de persones que d’un any per l’altre no canvien de decil de renda (Luxemburg i Portugal). A la resta, en major o menor mesura aquesta immobilitat s’ha incrementat. Com ja va sent habitual, Espanya encapçala l’augment de la immobilitat social, ja que és el país de la UE-15 a on el percentatge de persones que no canvien de decil de renda ha crescut més (18,2 punts entre 2007 i 2015). Tot i que, en aquest cas, no és el país que registra una absència de mobilitat més gran (la llista està encapçalada pels Països Baixos amb un 53,4% de la població que no va canviar de decil el 2015, per un 50,2% a Espanya), aquest increment de la immobilitat a Espanya és molt preocupant, atès que en l’actualitat és el país més desigual de la UE-15.

Els guanyadors i els perdedors no són sempre els mateixos

A mode de conclusió, podem observar que no hi ha una tendència homogènia al conjunt de països de la UE-15 pel que fa a l’evolució de la distribució de la renda durant els anys de la Gran Recessió.

En aquest sentit, tot i que a nivell global es continuen fent patents les tradicionals diferències en les desigualtats de la distribució de la renda entre països, com per exemple que els països del sud d’Europa liderin aquestes desigualtats (l’any 2015 els països més desiguals de la UE-15 eren, per aquest ordre, Espanya, Grècia, Portugal i Itàlia), hem pogut comprovar que l’impacte de la crisi no els ha afectat per igual quant al creixement d’aquestes desigualtats, fins al punt que hi ha països tradicionalment considerats paradisos de la igualtat (com Suècia) que han tingut creixements de les desigualtats molt destacables, tot i que partien de punts tan baixos que l’impacte no ha estat excessivament preocupant en termes globals de país.

Finalment, des del punt de vista de les classes populars, normalment les més desemparades i desprotegides davant de les contraccions econòmiques pròpies del capitalisme, aquest breu repàs de les tendències en la distribució de la renda permet llançar un missatge d’esperança de cara al futur. Hem pogut observar com l’objectiu de la reducció de les desigualtats, que de retruc afecten el benestar i la qualitat de vida, no és inabastable. Ans al contrari, és factible, atès que hi ha països en els quals, tot i el context econòmic global i nacional gens favorable, s’ha produït aquesta reducció. És el cas de Portugal, un dels països més castigats per la crisi econòmica, en el qual, entre 2007 i 2015, la diferència entre la renda que tenia el 20% de la població més acabalat i la del 20% amb menys recursos es va reduir en 0,5 punts, o 0,3 punts en el cas d’Irlanda. Al seu torn, l’any 2015, a Finlàndia, el 20% de població amb menys renda tenia el 9,8% de la renda nacional total, mentre que a Espanya aquest grup només tenia el 5,9% de la renda nacional total. Així doncs, que Espanya sigui l’estat de la UE-15 a on el 20% de la població amb menys recursos té el percentatge de renda nacional total més baix no és un fet fortuït. Totes aquestes diferències fan palès que la capacitat de redistribució de la riquesa que té el sector públic a través dels impostos, de les transferències i dels serveis públics depèn, en gran mesura, de decisions polítiques i no de tendències econòmiques incontrolables.

Comptat i debatut, tal com ens recorda Thomas Piketty a la seva obra El capital al segle XXI, “la història de la distribució de la riquesa sempre és una història profundament política, que mai no es pot resumir en uns mecanismes purament econòmics”. Tinguem-ho clar.

 

REFERÈNCIES:

[1] El coeficient de Gini pot tenir un valor d’entre 0 i 100. 0 representa un escenari d’igualtat perfecta, a on tothom té la mateixa renda, i 100 representa un escenari de desigualtat absoluta, a on una persona té tota la renda.

[2] Podeu observar l’evolució a tots els països de la distribució de la renda del quintil inferior a la taula 3, i del quintil superior a la taula 4.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.