La “recuperació” del mercat laboral català: coses que no són el que semblen

Aquesta setmana han sortit les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre del 2018 i l’opinió majoritària és que Catalunya té raons per a l’optimisme. No debades, la taxa d’atur es va situar en l’11,8% de la població en edat de treballar (per al nostre cas, de 16 a 64 anys), la qual cosa significa haver igualat la taxa d’atur de fa tot just deu anys, moment en què començava a arrencar la pitjor crisi que ha travessat la nostra economia en dècades.

Sens dubte, aquesta xifra reflecteix una certa consistència en la recuperació econòmica del nostre país, la qual, aparentment, hauria assolit les xifres prèvies a la crisi. Ara bé, cal que ens preguntem si el mercat laboral català ha recuperat tot allò que va perdre a causa de la Gran Recessió. Podem dir que ja ha passat tot? Algunes xifres semblen indicar que no. Vegem-ho.

Canvi estructural en la força laboral

Un primer element que cal destacar abans d’entrar a analitzar les dades és que, deu anys després de l’esclat de la crisi, l’economia catalana disposa de menys població en edat de treballar. Ja sigui pel progressiu envelliment de la població, per la migració per cercar més qualitat de vida o per altres factors, Catalunya tenia a final de l’any passat 164.100 persones menys a la seva disposició per cobrir llocs de feina (una reducció del 3,3%); al seu torn, però, la població total havia augmentat en 132.800 persones durant el mateix període (un creixement de l’1,8%). Aquest fet no és menor, ja que menys població en edat de treballar significa menys treballadors potencials per cobrir les necessitats d’ingressos del sector públic, del qual depenen àmbits com ara l’educació, la sanitat, les pensions, els serveis socials o les ajudes a la dependència. Així doncs, es tracta d’una realitat que no podem obviar durant la nostra anàlisi.

Menys gent a l’atur, però també menys gent treballant

Si entrem a observar la situació del mercat laboral català amb detall, una de les dades que, per començar, ens convida a ser prudents en el nostre optimisme és que actualment tenim 128.100 persones menys que fa una dècada en situació d’activitat, és a dir, que estan treballant o buscant feina, cosa que equival a una caiguda del 3,3%. Aquesta reducció no està necessàriament lligada a una caiguda en la població en edat de treballar, atès que es pot donar el cas que s’experimenti una reducció en aquesta població però que, al mateix temps, hi hagi més persones treballant o cercant feina. Ara bé, malgrat aquesta caiguda, la taxa d’activitat dels catalans és la mateixa que a final del 2008 (un 78,5%), és a dir, continuem tenint gairebé un 80% de la població en edat de treballar que treballa o està buscant feina. Es tracta d’una xifra positiva i força similar a la que trobem a països com Alemanya, Noruega o Finlàndia.

Per altra banda, i tal com ja hem indicat abans, s’ha produït una igualació de la taxa d’atur, que ara torna a ser, com a final del 2008, d’un 11,8%. En termes absoluts, això significa que avui hi ha 14.600 menys aturats que ara fa deu anys (una caiguda del 3,1%). Ara bé, aquestes dades no són necessàriament positives, ja que aquesta reducció en el nombre d’aturats (que ha comportat una igualació de la taxa d’atur) s’ha produït al mateix temps que una caiguda en la població activa, la qual cosa podria significar que la reducció en el nombre d’aturats no s’ha produït perquè aquestes persones hagin trobat feina, sinó per altres factors, com ara que hagin deixat de buscar-ne o bé que hagin assolit l’edat de jubilació.

I, efectivament, aquestes sospites augmenten quan observem que encara hi ha 113.500 persones menys ocupades que ara fa deu anys (un 3,3% menys), una dada que no podem menystenir, perquè pot tenir una incidència directa en el recursos que es recapten en forma de cotitzacions a la Seguretat Social, de les quals surten, entre d’altres, la major part de fons per finançar les pensions. Malgrat aquesta caiguda, però, la taxa d’ocupació d’ara (69,2%) és la mateixa que fa una dècada, cosa que vol dir que la nostre economia és, en termes relatius, igual d’eficient a l’hora de donar feina als catalans i les catalanes en edat de treballar.

Cronificació familiar de l’atur i empitjorament de les condicions laborals

La prudència que ens recomanen les dades anteriors es referma quan observem, per exemple, que en el període 2008-2018 el nombre de desocupats que es trobaven en habitatges amb tots els membres actius a l’atur va créixer un 27,9%, o el que és el mateix, 35.500 persones més (de 127.100 a 162.600). Vist d’una altra manera, a final de l’any passat un 36% de la població desocupada es trobava en llars d’aquest tipus, cosa que podria estar reflectint un fenomen de cronificació familiar de l’atur que s’estaria produint, paradoxalment, al mateix temps que es redueix el nombre de desocupats.

Al seu torn, durant el mateix període es va produir també un augment del 12% dels ocupats assalariats amb contracte temporal. Concretament, entre 2008 i 2018 el nombre de catalans assalariats amb un contracte temporal es va incrementar en 68.100 persones (de 565.900 a 634.000). Si tenim en compte que la població assalariada es va reduir gairebé un 1% (27.200 persones menys) durant el mateix període, això significa que la temporalitat va passar d’afectar a un 19,5% de la població ocupada assalariada a un 22,1%.

De la mateixa manera que en el cas de l’atur, les dades semblen indicar que ens podríem trobar davant d’un fenomen de cronificació familiar de la temporalitat. Això és així perquè el nombre d’assalariats que vivien en habitatges amb tots els assalariats amb contracte temporal va créixer un 19,2%, o el que és el mateix, va passar de 250.400 persones a 309.900 (59.500 persones més) durant el període 2008-2018.

I com a darrera dada a destacar, cal considerar que durant aquesta dècada es va produir un augment del 60,5% en el nombre d’ocupats assalariats que treballaven a jornada parcial de forma involuntària. En xifres absolutes estem parlant d’un increment de 82.400 persones en aquesta situació (de 136.100 a 218.500). És a dir, a final del 2018 un 7,6% de tota la població ocupada assalariada treballava a jornada parcial en contra de la seva voluntat.

No tot allò que lluu és or

Totes aquestes xifres demostren que darrere de les grans dades macroeconòmiques positives hi ha una realitat oculta en què la “recuperació” del mercat laboral català es difumina o, fins i tot, esdevé inexistent. Una realitat de famílies senceres a l’atur, de llars afectades per la temporalitat o de persones treballant a jornada parcial que condemna milers de persones a la precarietat i, fins i tot, a la pobresa, tot i tenir feina.

Que la temporalitat o les feines a temps parcial precaritzen les condicions laborals no és una afirmació fútil. No debades, l’any 2016 (l’últim any amb dades) un treballador temporal guanyava un salari brut anual mitjà de 17.154,93 euros, és a dir, un 33,3% menys que un treballador indefinit. Al mateix temps, un treballador a jornada parcial guanyava una salari brut anual mitjà d’11.342,80 euros, és a dir, un 59,9% menys que un treballador a jornada completa.

Cal llançar, doncs, un toc d’alerta sobre la naturalesa de la “recuperació” del mercat laboral de Catalunya, ja que les dades confirmen un retrocés en la qualitat de l’ocupació al nostre país que avança en paral·lel a la millora general de l’economia, un fenomen sobre el qual ja han advertit en diverses ocasions actors com ara la UGT en un informe de l’agost del 2016 titulat Ombres de la recuperació de l’ocupació i la contractació a Catalunya. Tinguem-ho present abans de fer volar coloms.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *