L’impacte de la crisi en els salaris a Catalunya

Ja hem esmentat en altres ocasions que l’evolució de la realitat socioeconòmica del nostre país sovint dista força del discurs oficial sobre la recuperació de l’activitat econòmica. No debades, tot i que algunes xifres macroeconòmiques semblarien indicar que ja hem deixat enrere el pitjor i que, fins i tot, hem recuperat els nivells previs a la Gran Recessió, podem adonar-nos que en el nostre entorn aquesta millora no sembla traslladar-se de la mateixa manera a les diferents classes socials. És per això que avui us plantegem analitzar què ha passat amb els salaris a Catalunya des que va esclatar la crisi, per tal de comprovar fins a quin punt el missatge oficial i la realitat encaixen o difereixen entre sí.

Efectivament, si anem a les dades de l’Enquesta anual d’estructura salarial que ens proporciona l’Institut d’Estadística de Catalunya, entre 2008 i 2015 la mediana [1] del salari brut anual al nostre país va passar de 19.904,44 euros a 20.972,14 euros, és a dir, un increment de 1.067,70 euros anuals o, el que és el mateix, del 5,4%. Sembla, doncs, que la recuperació hauria arribat, també, als salaris. Ara bé, si gratem una mica la superfície i ens endinsem en l’evolució dels diferents nivells salarials, veurem que aquest increment no ha estat, ni molt menys, homogeni en tots ells.

Així, la mateixa Enquesta anual d’estructura salarial ens ofereix la distribució dels salaris per percentils. Tal com podem observar a la taula 1, el 10% dels treballadors amb un salari més baix (percentil 10) va perdre 974,24 euros anuals entre 2008 i 2015, o el que és el mateix, van passar de tenir un salari brut anual igual o inferior a 9.221,03 euros el 2008, a un de 8.246,79 euros el 2015. Tot i que entre 2014 i 2015 aquest grup de treballadors va veure com el seu salari augmentava en 404,81 euros, aquest augment no va ser suficient per compensar les pèrdues que havien patit de forma sostinguda entre els anys 2010 i 2014, de manera que en el conjunt del període 2008-2015 els seus salaris van experimentar un descens del 10,6% (veure taula 2). Si a aquest fet hi sumem que durant el mateix període el creixement acumulat de la inflació va ser del 10%, ens adonarem de la magnitud del desastre que estan patint els treballadors amb salaris més baixos arran de la crisi.

Pel que fa a la resta de nivells salarials (veure taula 1 i taula 2), podem observar que tots ells van experimentar increments durant el període 2008-2015, però tot i així aquests increments no van ser homogenis. Així doncs, mentre el 25% de treballadors amb salaris més baixos (primer quartil) només van rebre un increment de 182,30 euros anuals (un 1,3% més), el 25% de treballadors amb salaris més elevats van tenir un augment de 2.164,73 euros anuals (un 7,5% més), o el que és el mateix, aquests treballadors van passar de percebre un salari brut anual igual o superior a 28.826,15 euros el 2008, a percebre’n un de 30.990,88 euros el 2015. Al seu torn, el 10% de treballadors amb els salaris més elevats van passar de percebre un salari brut anual igual o superior a 40.774,57 euros el 2008, a percebre’n un de 42.581,49 euros el 2015 (un increment del 4,4%, equivalent a 1.806,92 euros anuals més).

Com es pot deduir, aquestes tendències divergents que observem als diferents nivells salarias, provocades per la crisi econòmica i les polítiques públiques de desregulació del mercat de treball impulsades per les successives reformes laborals, van contribuir a incrementar les desigualtats entre els treballadors. Tant és així que si l’any 2008 el 10% dels treballadors amb salaris més alts percebia un sou brut anual 4,4 cops més elevat que el sou del 10% amb salaris més baixos, l’any 2015 aquesta diferència havia augmentat fins a ser de prop de 5,2 cops (veure taula 3).

Les dones durant la Gran Recessió: major disparitat salarial i eixamplament de la bretxa amb els homes

Seguint amb l’anàlisi de les desigualtats salarials, crida l’atenció que es detecta un increment de la divergència entre nivells salarials molt més fort en el cas de les dones que en el cas dels homes, és a dir, que les diferències entre les dones que cobren més i les que cobren menys són més elevades que entre els homes i, a més a més, s’han incrementat més que les diferències entres aquests últims. Així, i seguint amb la taula 3, observem com a l’inici de la crisi el 10% de dones amb salaris més elevats percebia un sou 4,6 cops més elevat que el 10% de dones amb salaris més baixos, mentre que entre els homes aquesta diferència era de 3,8 cops. Set anys més tard, al 2015, les diferències entre dones havien augmentat fins a 5,4 cops, mentre que en el cas dels homes la diferència era de 4,1 cops.

En consonància amb aquestes dades, a les taules 4 i 5 [2] podem comprovar que la crisi s’ha acarnissat especialment amb les dones que perceben salaris més baixos. Així, si comparem els nivells salarials dels homes i les dones, veiem que la caiguda més elevada es produeix en el grup del 10% de dones que reben salaris més baixos. Concretament, les dones d’aquest nivell salarial van patir un retrocés del 9,4% en el seu salari brut anual entre els anys 2008 i 2015, mentre que la caiguda que van experimentar els homes d’aquest grup fou del 4%. Al mateix temps, el 25% de dones amb els salaris més baixos (a on les del grup anterior hi són incloses) van patir un retrocés del 0,6% en el seu salari durant el mateix període, mentre que en el cas dels homes aquest grup va veure incrementat el seu salari en un 5,6%. Paradoxalment, els increments més elevats en el salari brut anual es detecten entre les dones amb salaris més elevats. En aquest sentit, el 25% de dones amb un salari més elevat van gaudir d’un increment de sou del 9,1% entre 2008 i 2015 (un 7,7% en el cas dels homes), i el 10% amb els salaris més elevats van tenir un increment del 7,6% (3% en el cas dels homes).

En tot cas, aquests majors increments no van contribuir a reduir la distància entre el que cobren les dones i els homes. Així doncs, les dones no només es van veure perjudicades per unes desigualtats majors que les que trobem entre els homes, sinó que entre 2008 i 2015 també es va incrementar la bretxa salarial a gairebé tots els nivells de renda. Tal com podem observar a la taula 8, la diferència entre la mediana del salari brut anual dels homes i de les dones es va incrementat en 121,72 euros; per tant, si ja partíem d’una bretxa salarial de 5.528,23 euros bruts anuals l’any 2008 a favor dels homes (la seva mediana era de 22.477,59 euros, per 16.949,36 euros de les dones), aquesta bretxa havia augmentat fins a 5.649,95 euros bruts anuals l’any 2015. La resta de nivells salarials també registraven increments en la bretxa salarial, a excepció del 10% amb salaris més elevats; en aquest grup es va produir una reducció de la bretxa salarial de 1.285,49 euros bruts anuals, la qual va passar de 10.267,73 euros el 2008 a 8.982,24 euros el 2015. Per contra, l’increment més elevat es va produir en el grup del 25% de persones amb salaris més baixos, nivell en el qual es va registrar un increment de la bretxa salarial de 988,09 euros bruts anuals, bretxa que va passar dels 4.521,13 euros del 2008 als 5.509,22 euros del 2015.

Víctimes de la crisi: pèrdua generalitzada del poder adquisitiu

Tot i que les dades repassades en els paràgrafs anteriors puguin fer-nos pensar que hi ha hagut guanyadors i perdedors en termes salarials durant la crisi, la realitat és que cap dels increments acumulats que s’han pogut registrar durant el període 2008-2015 a tots i cadascun dels diferents nivells salarials ha superat la inflació acumulada durant el mateix període. Per tant, estem en condicions d’assegurar que tots els grups salarials han perdut poder adquisitiu durant aquest període, cosa que reflecteix l’opció de l’economia catalana (i de les seves elits dirigents, en consonància amb les elits del conjunt de l’Estat espanyol) d’optar per la devaluació interna com a camí per reprendre el creixement.

Ara bé, és important calibrar l’impacte d’aquesta pèrdua, atès que han estat els treballadors amb els salaris més baixos, i concretament les dones d’aquest grup, els principals damnificats per la reducció de poder adquisitiu, ja que al contrari que la majoria de la resta de grups, han patit pèrdues salarials en termes absoluts. De nou, i com ja hem pogut comprovar en altres ocasions, la crisi s’ha encruelit amb els més febles. Davant d’aquest panorama es fa palès que només amb un gir de 180º en les polítiques econòmiques i laborals dels poders públics s’aconseguirà protegir els extractes més febles de la nostra societat. Mesures com ara l’augment de la productivitat, l’increment del salari mínim, la millora en la redistribució de les plusvàlues entre capital i treball, o l’orientació de l’economia cap a la competició en qualitat i no en salaris esdevenen essencials per garantir el progrés del conjunt social i de la classe treballadora en particular.


[1] Ens referim a la mediana perquè considerem que aporta una informació més fidedigne de la distribució dels salaris. Això és així perquè la mediana reflecteix el valor en què la meitat dels salaris queden per sota i l’altra meitat per sobre, i, al contrari que la mitjana, no es veu afectada pels valors extrems de la distribució, que poden distorsionar la informació que ens proporciona la mitjana.

[2] Per consultar les dades absolutes, veure taules 6 i 7.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.