L’increment del salari mínim: una proposta que amenaça els llocs de treball?

Antonio Garamendi, que podria ser el proper president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), afirmava recentment a una entrevista a Ràdio Nacional d’Espanya que establir per llei un salari mínim de 14.000 euros anuals (és a dir, de 1.000 euros mensuals en 14 pagues) podia influir en les contractacions. En una línia similar, quan al gener del 2015 es va introduir a Alemanya el salari mínim federal de 8,50€ per hora, diversos economistes van alertar que els Estats federats amb salaris més baixos patirien un xoc econòmic que comportaria un augment de l’atur i, per extensió, un increment de l’emigració d’aquestes regions cap a l’exterior.

Darrere d’aquestes dues prediccions hi ha el que John Schmitt, a un article publicat pel Center For Economic and Policy Research (CEPR), identifica com a model estàndard competitiu, segons el qual “un salari mínim obligatori exclourà de les feines com a mínim alguns treballadors amb salaris baixos i rebaixarà l’ocupació inequívocament”.

Partint d’aquesta base, a on es troba el salari mínim legal a l’Estat espanyol? Quins acords s’han assolit per apujar-lo? I, si s’apugés, caldria esperar un increment de l’atur a causa d’aquest fet, especialment entre els treballadors menys qualificats?

El salari mínim a l’Estat espanyol: realitat i acords de millora

Actualment, el salari mínim (SM) a l’Estat espanyol està fixat en 858,55€ mensuals. De tots els països de la UE-15 que disposen d’aquesta figura, l’espanyol és el tercer SM més baix, només per sobre de Portugal (676,67€) i Grècia (683,76€). A la resta de països de la UE-15 amb SM, aquest es troba per sobre dels 1.460€, amb el màxim a Luxemburg, a on arriba fins als 1.998,59€.

Més enllà d’aquesta comparació amb altres països europeus, cal destacar que la Carta Social Europea, aprovada a la dècada dels anys 60 del segle XX i ratificada per Espanya l’any 1978, estableix que el SM ha d’assolir almenys el 60% del salari mitjà de cada Estat. En aquest sentit, el salari mitjà a l’Estat espanyol va ser de 23.156€ bruts l’any 2016, o el que és el mateix, de 1.929,67€ mensuals en 12 pagues. Per tant, si el SM hagués complert la Carta Social Europea, aquell any hagués hagut de ser de 1.157,80€ mensuals, però va ser de 764,40€, és a dir, un 39,6% del salari mitjà i 393,40€ més baix del que li hagués correspost.

Davant d’aquesta realitat, recentment el govern central, els sindicats i la patronal han establert un acord amb la previsió que el SM arribi als 1.000€ mensuals l’any 2020, tot i que cal destacar que seguirà sent una quantitat insuficient per complir amb les recomanacions de la Carta Social Europea.

L’impacte sobre l’ocupació d’un increment del salari mínim: l’evidència científica

Si l’any 2020 el SM espanyol arribés als 1.000€ i, per tant, experimentés un increment del 16,4% en dos anys, caldria patir pel seu impacte a la contractació, tal com assegurava el Sr. Antonio Garamendi?

En un article d’en John Schmitt al qual hem fet referència anteriorment, titulat Why Does Minimum Wage Have No Discernible Effect on Employment?, l’autor realitza una extensa revisió de la literatura que ha estudiat els possibles efectes del salari mínim sobre l’ocupació -aproximadament des de l’any 2000-. I la conclusió a la qual arriba és que l’evidència apunta que un increment modest del salari mínim no tindria cap resposta quant a ocupació, o com a molt una resposta petita. Alhora, l’evidència mostra que la presència d’un salari mínim també tindria un efecte petit o no discernible en les perspectives laborals dels treballadors amb salaris baixos.

Tot i que a priori aquest resultat pugui representar un contrasentit per al mainstream neoliberal, en John Schmitt indica que “la raó més plausible per aquest resultat és que el cost del salari mínim és petit en relació amb els costos totals de la majoria d’empreses, i que és només modest en relació amb els salaris pagats als treballadors amb salaris baixos”. Al seu torn, l’autor assegura que “l’empresari (i els treballadors) responen en múltiples fronts a qualsevol increment del salari mínim”.

Per tant, segons en John Schmitt l’establiment o l’increment del salari mínim no repercutiria en l’ocupació ni en les perspectives laborals dels treballadors amb salaris més baixos perquè empresaris i treballadors disposarien d’altres canals mitjançant els quals absorbirien el xoc econòmic que representa el salari mínim. I de quins canals parlem? L’autor en detalla els següents:

 

  • Reducció de les hores treballades. Tal com recull en John Schmitt, “el salari mínim no augmenta el cost de contractar treballadors, sinó que incrementa el cost de contractar una hora de treball realitzada per aquests treballadors”. Així doncs, els empresaris “podrien respondre a un increment del salari mínim reduint les hores dels treballadors, en lloc de reduir el nombre total de treballadors en nòmina”. Ara bé, diversos estudis revisats per l’autor permeten suggerir que seria improbable que la caiguda en les hores treballades fos gran.

 

  • Reducció en els beneficis no salarials. A països com els Estats Units en què l’accés a una assegurança sanitària o a un fons de pensions privat sol estar lligat al lloc de feina, els empresaris podrien optar per reduir el valor d’aquests beneficis no salarials davant d’un increment del salari mínim. De nou, però, l’evidència empírica apunta a un efecte petit o inexistent en aquest sentit.

 

  • Reducció de la formació. Per tal de fer front a un increment en el salari mínim, els empresaris podrien optar per reduir la seva despesa en formació laboral per als treballadors amb salaris baixos. En aquest àmbit, l’evidència empírica no permet extreure’n conclusions, i en John Schmitt apunta que fins i tot un increment en el salari mínim podria comportar un increment en la despesa que els empresaris fan en formació, amb l’objectiu d’incrementar la productivitat d’aquests treballadors “fins a un nivell proporcional amb els seus salaris nous i més elevats”.

 

  • Canvis en la composició dels ocupats. Davant d’un increment en el salari mínim els empresaris podrien optar per incrementar el nivell d’habilitats de la seva força laboral, més que no pas acomiadar-la, cosa que aniria en detriment dels treballadors menys educats i amb menys experiència. Ara bé, en John Schmitt assenyala que alguns estudis indicarien que “un salari mínim més elevat podria ajudar els treballadors més desafavorits a cobrir els costos de trobar i mantenir una feina, cosa que inclou, per exemple, el transport, la cura dels nens i els uniformes”.

 

  • Augment dels preus. Mitjançant aquest mecanisme, els empresaris traslladarien als consumidors els costos addicionals derivats d’un increment del salari mínim. En aquest sentit, la literatura revisada per en John Schmitt tendeix a concloure que aquests increments serien més aviat petits.

 

  • Millores en l’eficiència. Des del punt de vista del model institucional del mercat laboral, “els empresaris podrien respondre a un increment del salari mínim amb esforços per millorar l’eficiència operativa”, cosa que preferirien a l’eliminació de llocs de feina, atès que “les accions per reduir l’ocupació podrien danyar la moral i generar represàlies”. Malgrat tot, hi ha poca evidència directa que apunti que aquesta alternativa sigui un dels canals per ajustar l’increment del salari mínim.

 

  • Resposta d’eficiència salarial per part dels treballadors. Els treballadors podrien estar motivats a treballar amb més esforç a causa d’un increment del salari mínim. En John Schmitt, però, apunta a una manca d’estudis que hagin revisat aquesta relació, cosa que no permet ni confirmar ni descartar aquest canal d’ajustament.

 

  • Compressió salarial. Davant d’un escenari d’augment del salari mínim, els empresaris podrien decidir compensar aquests costos reduint els salaris dels treballadors amb salaris elevats. En aquest sentit, diversos estudis realitzats als Estats Units han detectat que “el salari mínim comprimeix el conjunt de la distribució salarial”, una evidència que donaria suport a la hipòtesi de la compressió salarial com a mecanisme d’ajustament per la presència o increment del salari mínim.

 

  • Reducció dels beneficis. Un altre mecanisme al qual podrien recórrer els empresaris per tal d’absorbir els costos d’un increment del salari mínim seria acceptar una reducció dels seus beneficis. En aquest sentit, en John Schmitt ressalta que les investigacions més recents apunten que existiria una relació entre un augment del salari mínim i una reducció dels beneficis empresarials, però l’evidència només permet apuntar cap a un efecte combinat o temptatiu.

 

  • Increments en la demanda (salari mínim com a estímul). Tal com apunta en John Schmitt, “particularment quan una economia es troba en recessió o opera per sota de la plena ocupació, un augment del salari mínim podria incrementar la demanda de béns i serveis de les empreses, compensant l’increment dels costos empresarials”. A mode d’exemple, l’autor cita un estudi realitzat l’any 2012 als Estats Units per en Doug Hall i en David Cooper, els quals van estimar que un increment del salari mínim federal de 7,25$ per hora a 9,80$ cap al juliol del 2014 incrementaria els salaris dels treballadors amb salaris baixos en uns 40.000 milions de dòlars durant aquell període, cosa que donaria com a resultat un increment net de l’activitat econòmica de 25.000 milions de dòlars i la generació d’aproximadament 100.000 llocs de treball.

 

  • Reducció dels reemplaçaments. Segons alguns models econòmics del mercat laboral, “molts treballadors amb salaris baixos estan constrets per responsabilitats de planificació (per exemple, la cura dels fills), per limitacions de transport (manca d’un cotxe fiable o transport públic inadequat) i per informació parcial sobre les vacants disponibles en el seu mercat laboral local, cosa que provoca que els empresaris que paguen el salari habitual sovint hagin de fer front a costos significatius de contractació en forma de vacants no cobertes, reemplaçaments ràpids de treballadors i despeses d’entrenament i revisió que hi van associades”. En aquest sentit, “un salari mínim més elevat fa més fàcil que els empresaris contractin i retinguin els treballadors, reduint el cost dels reemplaçaments”.

 

D’acord amb l’estudi dut a terme per en John Schmitt, l’evidència més forta indicaria que els canals més importants d’ajustament serien (1) la reducció dels reemplaçaments, (2) la reducció en els salaris dels treballadors amb salaris més elevats i (3) petits increments en els preus. Tal com afirma el mateix autor “qualsevol d’aquests canals podria ser suficient per eliminar la necessitat de retallar l’ocupació o per reduir la grandària d’aquestes retallades fins a un nivell per sota d’on poguessin ser mesurades de manera fiable”, cosa que seria consistent amb les troballes realitzades per la majoria d’estudis sobre la qüestió.

El cas alemany com a exemple

En consonància amb les conclusions de l’article d’en John Schmitt, l’estudi The regional effects of Germany’s national minimum wage, publicat el 20 de juny del 2018, dels autors Gabriel Ahlfeldt, Duncan Roth i Tobias Seidel, conclou que, un cop analitzats els nivells d’ocupació entre els anys 2011 i 2016 a Alemanya, “a les regions a on els salaris eren baixos, el salari mínim [fixat a nivell federal per primer cop l’any 2015] va ser introduït sense canvis en els nivells d’ocupació [fins al punt que] l’atur va caure a moltes àrees amb salaris relativament baixos”.

La principal conclusió dels autors, i que serveix per tancar aquest article, és que “els nivells estables d’ocupació a les regions alemanyes amb salaris baixos signifiquen que els treballadors estaven sent mal pagats, ja que els ingressos empresarials van ser transferits als treballadors [després de l’aplicació del salari mínim federal] en comptes de ser retinguts pels empresaris a través d’acomiadaments que haurien reduït la seva factura global en salaris”. Així doncs, l’experiència alemanya serveix per posar en dubte la teoria del mercat laboral segons la qual “l’oferta i la demanda de llocs de treball garanteix que els salaris són fixats correctament d’acord amb la productivitat dels treballadors”. Serà aquest també el cas de l’Estat espanyol?

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.